dilluns, 18 de juliol de 2011

El jardiner del temple

No sé perquè sempre ens han previngut del somriure dels orientals. Em costaria trobar un lloc del món on hagi estat on la gent somrigui més que al Vietnam, i on el somriure sigui més natural i sincer. Considerant la seva història no deixa de ser remarcable la seva pulsió per viure.

5 comentaris:

Galderich ha dit...

Precisament el somriure és el que fa sobreviure.

jomateixa ha dit...

Això ens demostra que la gent no ha de tenir tantes coses per sentir-se feliç

María ha dit...

Doncs mai havia escoltat que a ningú se li evitar aquest contra un somriure ... T'asseguro que a mi em surt, fins quan em fan mal els queixals (bé aquí no ... no vaig a exagerar :-) mai ha estat fingeixi seria absurd, de la mateixa manera que altres van amb les celles arrugat, a altres es ens s'escampa la boca cap als costats sense adonar-nos ... ¿Tindrà algun parent vietnamita CLI? .-)

M'agrada la gent de somriure fàcil i franca,, en la meva família sortim tots així ... ha d'anar amb els gens:))


Un petó gran, bonica


PD
No pillé tu comentario donde Pepe bajo el mío, Cli... no sé si era una crítica o un apoyo a las obras de ese artista magrebí .... quizá él si te entendió.

Hola! ha dit...

realment no es necessiten totes les dents per tenir un somriure preciós...

Clidice ha dit...

Galderich hi ha persones que ens alimentem de somriures. D'altres no ho entenen, aleshores faig meva la màxima: "somriu, sobretot als que no ho fan mai, que són els que més ho necessiten". :)

jomateixa no sé si és tant el fet de tenir, com el fet de ser. Tenir sense ser, és no tenir res. Ho diu ma mare: "és tan pobre que només te quartos".

María soy razonablemente feliz, entonces debo sonreir. Una vez leí que la capacidad de ser feliz va en los genes, por lo que no me estraña que la sonrisa también vaya por famílias. En cualquier caso, me doy por vencida, no soy capaz de ser pesimista, incluso cuando me temo lo peor :) Y de ese artista magrebí ... uf! eso da para unas cuantas cervezas. A las que invitaríamos a Galderich como profesor de arte, y a las demás como artistas, seria genial!

Ei Rokins (Hola!) :) és l'ànima que li surt per tots els porus. Sempre ens han dit que el somriure oriental és malèvol, en canvi jo només hi vaig trobar meravellosos i sincers somriures. Ho fan molt bé, els és natural i espontani. Bé, potser jo també hi ajudava, que el primer que ensenyo són les dents somrient, és clar :)