dilluns, 26 de juliol de 2010

Montserrat: quina poca gràcia que fa segons com!

Si cliqueu al damunt podreu engrandir la imatge

La muntanya de Montserrat anirà caient per aquí, tot i que sé que no és cap originalitat, però la tenim a costat de casa o sigui que és el més natural que l'haguem fotografiat del dret i del revès.

Hi ha fotografies que, sense ser tècnicament acceptables, m'interessen per l'instant que capten. Són aquelles fotografies que abans llençàvem i que ara solem esborrar de la memòria del disc dur. Jo això no ho faig, que per a mi la fotografia té un sentit màgic incontestable, per la mateixa raó em costa molt deixar-me'n fer. No fos cas que em prenguessin l'ànima.

Sempre m'he preguntat  si seria capaç de suportar fer una feina com la que fa el noi de la foto. Imagino que si, però molt distret no sembla pas el conductor del Funicular de Sant Joan, per tant li atorguem l'honor de ser l'inaugurador de l'etiqueta.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

L'altre dia vaig conèixer una autobosera del Tibidabo ven orgullosa i alegre de la seva feina!

Suposo que tot depen del moment, de les circumstàncies personals, de les hores de feina, del grup i la gent que et puja...

Aquest havia de tenir un molt mal moment...

Clidice ha dit...

la veritat és que primer vaig pensar puf, quina foto més horrible, però no m'agrada llençar res sense mirar-m'ho, i vaig pensar que la cara del noi, les persones del darrera, l'home que mira interessat el comandament, valien una mica la pena, el just per conservar-la :)

l'escriptor inexistent ha dit...

Pot semblar, per una banda, un gest de resignació, d'acceptació rendida davant la impotència que encomana una automatització quasi perfecta. L'avorriment de lliurar-se dia rere dia al mateix camí, al mateix recorregut. Però també potser la mirada hipnotitzada pels comandaments programats, la vigilància atenta de qui no vol perdre senyal ni llum d'alerta. L'infantil seguiment de qui viu encara enlluernat per la tècnificació de les coses.

Clidice ha dit...

potser si, escriptor inexistent tot i que sóc més d'optar per les coses més banals i, segurament, és l'avorriment infinit d'aquell que es veu obligat a fer quelcom per tenir diners, encara que sigui tan ensopit com això.

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

És mot bona, la foto, Clidice!
Molt interessants les expressions de les persones, ho diuen tot. És com la vida mateixa.

Clidice ha dit...

Si Isabel, al final, el que pot ser més important no és tant la imatge com les expressions :)