dilluns, 12 de desembre del 2011

Sitges 3 i 4

Aquesta tècnica, l'HDR, pot donar resultats espectaculars, però hi ha un moment on, invariablement, ens discutim el Factor X i jo: si bé és remarcable el realisme amb que dota la natura, en el cas de les textures com la sirena, a mi em sembla excessiva. Serà que sóc una romàntica empedreïda i adoro els objectes on el temps, i els nostres ulls, han matisat els excessos.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Sitges 2

Per augmentar clica al damunt
Què ben poca cosa són les amenaces humanes contra la força de la natura!

dilluns, 14 de novembre del 2011

Sitges 1

Cliqueu al damunt per ampliar la imatge
Quin millor lloc per jugar amb l'HDR que Sitges i una tempesta?

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Els deltes

Medis terram, des del Delta del Rubricatus
Medis Terram, des del Delta del Rubricatus
Si algú em pregunta on visc li he de dir que en el millor país del món, i en el millor lloc possible d'aquest país. Un lloc que et permet agafar la bicicleta i arribar pel riu fins el mar, i tornar, després, cap a la muntanya, el centre del país, la mare, l'aixopluc.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Mirar

Aturar-te, mirar-los, mirar-la com els mira. La vida és a la carretera.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Defenses

Algun animaló ja ha expressat la seva opinió respecte al vàndal que ha llençat això enmig de la natura. Aquest producte, d'aquells que sents a la publicitat que serveix per a les "defenses", resta abandonat enmig del bosc, gràcies a l'acció del vàndal "defensat". Em pregunto qui, però, defensa la natura del seu consumidor?

dilluns, 12 de setembre del 2011

Conte d'una nit d'estiu (imatges)

Per què ningú ha de voler enfilar-se muntanya amunt, amb un pes considerable a l'esquena, i passar la nit al damunt de les pedres? Potser per gaudir d'un moment així?


O, un moment així, amb algú com aquest?
Vistes de Montserrat a l'alba, des del Montgrós (Montserrat).

dilluns, 18 de juliol del 2011

El jardiner del temple

No sé perquè sempre ens han previngut del somriure dels orientals. Em costaria trobar un lloc del món on hagi estat on la gent somrigui més que al Vietnam, i on el somriure sigui més natural i sincer. Considerant la seva història no deixa de ser remarcable la seva pulsió per viure.

dilluns, 4 de juliol del 2011

L'excés natural

En el tròpic tot és excessiu, la pols no existeix per tapar la brillantor de la natura, que s'imposa, de forma gairebé insultant, fins i tot a la presència humana.

dilluns, 27 de juny del 2011

Grafits

Tarragona, Rambla Vella, cap al vespre, un solar sense asfaltar on aparquen uns quants cotxes, la fortuna de dur un telèfon mòbil. Art efímer, potser aquesta és la gràcia.

dilluns, 6 de juny del 2011

Res a veure ...

amb l'anterior entrada. Però és que quan et mous pel món amb una càmera acabes tirant a tort i a dret, moltes vegades per avorriment inclús. A Windhoek, dalt del camió, mentre esperàvem que tornessin els que havien anat a comprar queviures, a part de saludar a tothom que passava i ens saludava - Guten morgen madam - i nosaltres - guten, guten, ei, això no és alemany? - fotografiàvem "coses" i sempre, acabes trobant un bon motiu per fer l'acudit fàcil. Però és que això ja ho tenen les llengües, t'ho posen al punt.
Imagino que, per estalviar-nos aquestes gracietes, en les nostres matrícules no hi ha vocals. I és que, francament, no em veig portant aquesta matrícula. Massa fàcil l'acudit, ai.

dilluns, 30 de maig del 2011

Somnis d'Àfrica

Guepards barallant-se per una presa. Namíbia.
Viatjar et fa viure en un estat d'enyorament perpetu, sobretot pels que som amants del moviment continuu. Sabia que no havia d'anar a l'Àfrica, perquè em doldria no haver-m'hi quedat. I les fotos no em consolen, només em fan sentir pessigolles als peus, amb ganes de prendre el sac i la tenda i tornar al continent original, a sentir el batec de la vida. Un altre any sense Àfrica, un altre any enyorant.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Fons de pantalla

Namib
Aquests dies són plens d'estrès i feina pels que ens dediquem a la cosa de la comptabilitat i la fiscalitat. Per tant, res millor, per a mi, que el desert. Diguem que em poso de fons de pantalla un dels llocs on em sento més fascinada i el dedico a tots i totes els que, aquests dies, contemplem com la resta passa les vacances alegrement.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Sempre trobaràs un motiu

Dona "uro". Llac Titicaca.
... per somriure, mentre els dits no paren de teixir.

No hi trobaràs mai ningú amb les mans quietes.

dilluns, 4 d’abril del 2011

L'aigua, font de mort, font de vida

Més amunt de Sa pa, en els poblats de les muntanyes de la província de Lao Cai, els H'mong viuen del conreu d'arròs i del blat de moro. Tanmateix hi ha una cosa que manca arreu: la llenya. Després de caminar una vintena de quilòmetres, te n'adones que només has travessat boscos de bambú, ni un sol arbre, tots han desaparescut després de segles de poblament. Aquella nit, mentre dormim sota la mosquitera en el refugi de la muntanya, escoltem com el cel s'està buidant, no plou pas, l'aigua cau a cubells. A Sa pa, on vam pernoctar el dia abans, cauran tres cases i l'hotel que ens guarda l'equipatge quedarà negat, sortosament les nostres bosses, no utilitzem maletes, són impermeables.

En aquests aiguats el riu s'engreixa molt, es desborda i pot fer malvestats, però també desenterra velles arrels d'arbres ja desapareguts, llenya bona que cal "pescar" en un exercici de perícia i risc innegables.

dilluns, 21 de març del 2011

I és que, malgrat tot, fa sol

Després de fer el Paso de Tebarrai, camí de Panticosa
Ahir vaig estar trescant per la muntanya durant cinc hores i vaig reviure la felicitat que em suposa aquesta activitat. El món s'enfonsa? No ho sé, però ahir vaig reviure sensacions com aquesta, del paso de Tebarrai, en un dia llarg i esgotador, però productor d'una enorme felicitat. Hi contribueix el pensament que aquest any tornem a prendre la motxilla. Voleu trobar-me, i trobar-me somrient? Busqueu-me per la muntanya, allí la natura mana i tu ets l'espectadora privilegiada, vas on ella et permet i tornes si ella vol.

dilluns, 7 de març del 2011

D'allò quotidià

Hi ha escenes que són tot un símbol per a nosaltres, que ens enfronten, lluny de casa, a la nostra realitat. La feina cal fer-la, algú l'ha de fer, però on està escrit que hagi de ser així? Hi ha hagut realment un abans diferent, o hem de conquerir un món nou encara per descobrir?

dilluns, 28 de febrer del 2011

Saigon

FAsencio 2010

Fer fotos de fotos no té cap mèrit, però com expresses el que sents en el Museu de la guerra a Saigón? Com expliques que no has pogut acabar el recorregut i que les imatges s'eborraven al darrera de les llàgrimes. Sempre es dubta a l'hora de parlar-ne, com si ens haguéssim d'avergonyir. Amb això no som millors, però potser som una mica més conscients.

dilluns, 14 de febrer del 2011

I en el cabell se li enredà una estrella

El Titicaca (Titijaja, Titijala) és el llac navegable més alt del món, 3.812 m sobre el nivell del mar. És normal, doncs, que els seus habitants ensopeguin amb els estels. Com podríem explicar el seu etern somriure, sinó és perquè ells saben alguna cosa que nosaltres ja hem oblidat?

dilluns, 31 de gener del 2011

No robaràs... i no mataràs, també?

Mai hagués imaginat veure un rètol en un terreny on digués "este terreno NO se vende", i és que el Perú és el país dels avisos obvis. Cal avisar que un terreny no es ven, perquè algú l'ha venut a incauts més de tres vegades, i cal avisar que no s'ha de robar, fins i tot si convé, fent amenaces més consistents que no pas amb les Escriptures

Tot podria semblar mentida, si no fos que t'ensopegues amb un vell passejant amb un revòlver a la mà, i et vénen al cap relats de balaseras i la música dels narco-corridos ... però només és la por a allò que no estàs acostumada; al cap i a la fi tu formes part del món dels gringos, i sembla que aquest és prou motiu per estar mínimament tranquil·la, si més no mentre et mantinguis en grup i per les zones adequades.

dilluns, 24 de gener del 2011

Certascan

En Marc i en Jordi tenien ja set i nou anys. Cada any els apropàvem als llocs dels quals en teníem records inesborrables de joventut i infantesa, un dels llocs d'aquell setembre va ser Certascan, ells se sentien grans, enormes, gegants, uns autèntics aventurers. Pocs anys després emprendríem la travessa del Cantàbric al Mediterrani. Els refugis, sempre han estat la nostra segona casa i en la travessa són imprescindibles. En Girbén ens avisa de la seva desaparició com a refugi de la Federació, i també ho llegim al blog del guarda, Alejandro Gamarra. Què ens està passant? No fa tants anys vam arribar a Restanca i no vam poder dormir enmig d'una tempesta perquè no teníem "reserva" (sempre hem estat federats). Està desapareixent la nostra muntanya, la de la recerca de l'experiència i el coneixement en mans dels esportistes i els negociants, hi podem fer res? Per què, encara avui, no s'ha legislat sobre la possessió de la muntanya?

dilluns, 17 de gener del 2011

Punt de fuga

Hi ha dos llocs al món on sóc feliç del tot, sense fissures, on la sensació de pertànyer a una altra vida és gairebé tàctil: fent travessa a la muntanya i al desert. Malauradament sembla que no és possible viure l'experiència tot l'any, si més no en la meva circumstància. El càlcul de la perspectiva sempre em va fascinar en les classes de dibuix, a la vida, poder viure en una d'aquestes perspectives, ni que sigui de tant en tant, i després en les imatges que els has robat, fan més amables els dies que falten per tornar a la recerca de nous punts de fuga.

A la fotografia el desert del Namib des de la clàssica Duna 45. La sorra del Namib té un to més vermell, però està ple de sorra groga que, segons diuen, arriba amb el vent del desert del Sàhara.

dilluns, 10 de gener del 2011

Conservant la memòria

 
Fa un parell o tres d'anys havia de passar vàries vegades a la setmana pel carrer Gran de Gràcia amunt, en direcció al CEF i no podia evitar aturar-me al davant d'aquest rètol, aleshores força malmès, de la cantonada amb el carrer del Montseny. Un dia, parlant-ne amb en Galderich, em va dir que, segurament, ja estava esborrat. Vaig anar-hi expressament, tement el pitjor, però malgrat que havien remodelat l'edifici, havien tingut cura de conservar l'anunci, símbol d'un temps pretèrit que fou. Vaig fer la foto amb el mòbil, perquè, per variar, m'havia descuidat la càmera.

dilluns, 3 de gener del 2011

Bon 2011!

Chau Doc, Vietnam, en el cor del Mekong, passejant per la vora del riu un vietnamita se'ns adreça, "voleu visitar el poblat flotant?", pactem el preu i ens hi avenim. La "Happy new year" no és una barca gaire espectacular, és com totes les que utilitzen els vietnamites per moure's pel riu, et preguntes quin miracle fa que funcionin aquestes "remaleïdes closques de nou que el vent faci estelles", però en aquestes alçades ja hi estem fets. Si més no és una excusa excel·lent per desitjar-vos un Feliç 2011!