dilluns, 11 d’abril de 2011

Sempre trobaràs un motiu

Dona "uro". Llac Titicaca.
... per somriure, mentre els dits no paren de teixir.

No hi trobaràs mai ningú amb les mans quietes.

4 comentaris:

Galderich ha dit...

L'activitat sense parar és el que ens permet tenir el somriure a la boca... malgrat que a vegades sigui contradictori.

El porquet ha dit...

El somriure, un tret diferencial de l'espècie humana, arreu on la trobis.

María ha dit...

De vegades ells, sense gens, trepitjats, explotats i altre... pot ser que siguin més feliços que molts de nosaltres tenint-ho tot...per això sempre somriuen t'has fixat? el meu germà va estar bastant temps escalant a Perú i gairebé tots els indis que fotografiava somreien ... record que em vaig fixar en això.

En el de les mans jajaja no vaig poder.


Mil gràcies CLI, ets un sol a més d'una bona fotògrafa

Muaaaaaaaaaaaaaaakss el meu cel.

Clidice ha dit...

Galderich ja és ben curiós que, com menys activitat física fem, com més especialització i suposada millora, festes, capacitat econòmica ... menys somriem. Alguna cosa està fallant.

El porquet i una de les millors formes de comunicació, sens dubte :)

María bien, es mejor fotógrafo el Factor X, mi "parejo", yo soy buena "miradora", creo. En todo caso, los viajes que he hecho en el mal llamado Tercer Mundo, y al que yo llamo Mundo Explotado, la gente tiende a la sonrisa, a la empatia y a la comunicación de un modo tan natural, que te vienen ganas de quedarte ahí, donde sea, porque te hacen sentir algo que aquí perdimos hace tiempo: humana. De tanto tener, al final solo tememos perder y así nunca podemos confiar. Un beso guapa :)