dilluns, 25 d’octubre del 2010

L'objectiu

El Factor X  en companyia d'unes nenes H'mong
muntanyes de Sa Pa, a la frontera amb la Xina

L'objectiu d'un viatge quin és? Fotografiar accidents geogràfics fotografiats cent mil vegades o més? Visitar museus plens d'objectes descontextualitzats i perfectament visitables a través d'Internet? No, l'objectiu de tots els viatges és compartir, conèixer, mirar a la cara a algú, somriure, i veure com se l'il·lumina la mirada.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

Per què en un viatge (en el que tenim tot el temps del món!) el tòpic diu que només hem de veure el somriure dels visitats i no els seus objectes en viu i directe (quantes coses diuen els objectes encara que siguin descontextualitzats), paisatges...? Quantes vegades anant a visitar alguna meravella perduda enmig d'una muntanya, d'un ciutat he conegut millor el país que no si m'hagués quedat a la plaça prenent un té i mirant la gent com diu el tòpic.
Un turista que visita Barcelona i seu en un café de les Rambles a veure passar la gent tindrà més coneixement de la ciutat que un que ha anat a visitar l'església de Sant Pau del Camp? Qui haurà vist millor la ciutat i se n'adonarà de la seva complexitat?
Només patejant-te un país veient les seves restes materials, els seus paisatges... quedant esgotat al final del dia et permet haver copsat mínimament la seva complexitat perquè aquests indrets no són desèrtics, estan habitats també per persones amb els seus somriures o els seus plors.
Crec que no és incompatible una cosa amb l'altre malgrat els tòpics que en els que ben sovint hi caiem.
I realment, escenes com les que mostren la fotografia carreguem d'energia el cervell, per molt que el cos es cansi!

Clidice ha dit...

Caram Galde! déu n'hi doret de bon matí :) Doncs no estaríem d'acord segurament. Evidentment que quedar-te a la plaça no és la manera exacta de conèixer un país, però anar a veure un munt de pedres ho és menys encara, perquè les pedres sense les persones només són susceptibles de ser llegides en la nostra pròpia clau, o en la d'allò que n'hàgim llegit.

Si deixem de banda els monuments, prenem la motxilla i ens endinsem en qualsevol país, anem a les cases de la gent i compartim la seva hospitalitat, tampoc ho tindrem massa clar, però estic convençuda que hi haurà alguna cosa "de debò" que ens haurem endut aleshores. Segurament quelcom que no podrem ni explicar, ni fotografiar i de la qual, moltes vegades, no en serem conscients.

Ah! i que consti que el que més m'agrada és entrar als temples, però no a "visitar-los", sinó perdre-m'hi per veure com interactuen les persones amb els seus déus.

Galderich ha dit...

Un dia davant una birra o Coca-cola en parlem. Estarem d'acord perquè hi ha moltes maneres de visitar pedres. Mira en Girbén, sense anar més lluny.
Hi ha temps per tot i quan em referia a seure a una plaça no em referia a la teva manera de viatjar, sinó a la dels snobs que van a Vietnam i no tenen ni idea del que tenen al seu entorn més immediat (que no és el teu cas) i tornen dient que han "conegut" el país i no han vist res!

Clidice ha dit...

d'snobs que "van pels puestus" quinze dies i després tornen i et fan una tesi antropològica sobre el lloc on han anat sempre n'hi ha hagut. Jo no goso dir com viu ningú, com a molt puc parlar dels impactes rebuts, del fet que a tot el món hi ha una certa organització comuna dels humans i que sempre ens acaba duent a l'error i la paradoxa, i de tot allò que se m'ha enganxat a la pell i m'enduc. Directament puc dir que vaig a "robar", a robar coneixement, però no sobre ells, sinó sobre mi mateixa. Perquè si un viatge no et modifica, ni que sigui una mica, val més que et quedis a casa. Viatjar no és, o no hauria de ser, anar posant xinxetes en un mapamundi. Hi ha qui en tenim la compulsió i qui no. Personalment m'agrada sentir-me estrangera, imagino que derivat que el primer llibre que em van regalar "a mi" va ser Els viatges de Marco Polo quan devia tenir quatre o cinc anys.

Marta Contreras ha dit...

Si torno d'un viatge havent intercanviat uns somriures i, si és possible, unes paraules, amb els que hi viuen, sento que ha valgut molt més la pena.

Clidice ha dit...

Traspassar la línia entre el turista i el viatger és la part més emocionant de moure's marta, quan ho aconsegueixes vius un d'aquells moments màgics i que justifiquen allò que estàs fent. :)