dilluns, 17 de gener de 2011

Punt de fuga

Hi ha dos llocs al món on sóc feliç del tot, sense fissures, on la sensació de pertànyer a una altra vida és gairebé tàctil: fent travessa a la muntanya i al desert. Malauradament sembla que no és possible viure l'experiència tot l'any, si més no en la meva circumstància. El càlcul de la perspectiva sempre em va fascinar en les classes de dibuix, a la vida, poder viure en una d'aquestes perspectives, ni que sigui de tant en tant, i després en les imatges que els has robat, fan més amables els dies que falten per tornar a la recerca de nous punts de fuga.

A la fotografia el desert del Namib des de la clàssica Duna 45. La sorra del Namib té un to més vermell, però està ple de sorra groga que, segons diuen, arriba amb el vent del desert del Sàhara.

2 comentaris:

Galderich ha dit...

És curiós com els paisatges amplis i sense demografia ens al·lucinen. Potser és la manca de persones allò que ens dona benestar?

Clidice ha dit...

A mi les persones no solen fer-me nosa, però els deserts, com les muntanyes, m'ajuden a trobar-me. Sé que és un tòpic, però no per això deixa de ser igualment cert :)