dilluns, 28 de febrer de 2011

Saigon

FAsencio 2010

Fer fotos de fotos no té cap mèrit, però com expresses el que sents en el Museu de la guerra a Saigón? Com expliques que no has pogut acabar el recorregut i que les imatges s'eborraven al darrera de les llàgrimes. Sempre es dubta a l'hora de parlar-ne, com si ens haguéssim d'avergonyir. Amb això no som millors, però potser som una mica més conscients.

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Fer fotos de fotos... gran dilema. Quantes vegades ho he fet quan he vist que algú ho havia fet millor que jo!

És curiós també constatar com els fotoperiodistes han fet molt més pel respecte dels drets humans en 50 anys de feina que tots els articles dels corresponsals junts. És clar el valor de la imatge.

I el material bèl·lic com una natura morta (i mai tant ben dit) exposat com a monstruari d'una Fira d'armes...

I fora del tema... quan temps sense escoltar la cançó!

Clidice ha dit...

El mal de moure's pel món és que desenvolupes una hipersensibilitat, gairebé una al·lèrgia, a tu mateix i allò que estàs fent. No pots evitar anar-hi, perquè forma part de tu mateix, però, alhora, acabes amb el cap calent de tantes preguntes sense resposta.

És un museu que fa mal, molt de mal, fins i tot et diria que fa més mal la zona de jocs infantil, totes aquelles coloraines i dibuixets penjats a les parets, just enmig del testimoni de l'horror. I potser també fa mal per tot el que comporta en el nostre ideari, la Guerra del Vietnam forma part de la nostra vida, sobretot a partir del cinema.