Més amunt de Sa pa, en els poblats de les muntanyes de la província de Lao Cai, els H'mong viuen del conreu d'arròs i del blat de moro. Tanmateix hi ha una cosa que manca arreu: la llenya. Després de caminar una vintena de quilòmetres, te n'adones que només has travessat boscos de bambú, ni un sol arbre, tots han desaparescut després de segles de poblament. Aquella nit, mentre dormim sota la mosquitera en el refugi de la muntanya, escoltem com el cel s'està buidant, no plou pas, l'aigua cau a cubells. A Sa pa, on vam pernoctar el dia abans, cauran tres cases i l'hotel que ens guarda l'equipatge quedarà negat, sortosament les nostres bosses, no utilitzem maletes, són impermeables.
En aquests aiguats el riu s'engreixa molt, es desborda i pot fer malvestats, però també desenterra velles arrels d'arbres ja desapareguts, llenya bona que cal "pescar" en un exercici de perícia i risc innegables.
3 comentaris:
Impactant pel real que és!
És realment brutal. Després del petroli l'aigua és el fluit que més que guerres produeix arreu del món.
Escolta Clícide, seria indiscreció saber d'on treus aquestes fotos per al blog?
Galderich ja saps que passa quan et mous pel món, oi?
Eduard Ariza l'aigua és qui ens fa mal i qui ens fa bé. Aquí, sempre tendim a creure que els atemptats ecològics els fem nosaltres i prou, però els fan també aquells qui viuen en cultures "tradicionals", per exemple, deforestant a tort i a dret per tal de poder viure. I a veure qui és el maco que els ho tira en cara. Ah, i les fotografies són nostres, o del meu home o meves. Quan no ho són ho poso al peu de foto. :)
Publica un comentari a l'entrada