No robaràs... i no mataràs, també?

Mai hagués imaginat veure un rètol en un terreny on digués "este terreno NO se vende", i és que el Perú és el país dels avisos obvis. Cal avisar que un terreny no es ven, perquè algú l'ha venut a incauts més de tres vegades, i cal avisar que no s'ha de robar, fins i tot si convé, fent amenaces més consistents que no pas amb les Escriptures

Tot podria semblar mentida, si no fos que t'ensopegues amb un vell passejant amb un revòlver a la mà, i et vénen al cap relats de balaseras i la música dels narco-corridos ... però només és la por a allò que no estàs acostumada; al cap i a la fi tu formes part del món dels gringos, i sembla que aquest és prou motiu per estar mínimament tranquil·la, si més no mentre et mantinguis en grup i per les zones adequades.

Certascan

En Marc i en Jordi tenien ja set i nou anys. Cada any els apropàvem als llocs dels quals en teníem records inesborrables de joventut i infantesa, un dels llocs d'aquell setembre va ser Certascan, ells se sentien grans, enormes, gegants, uns autèntics aventurers. Pocs anys després emprendríem la travessa del Cantàbric al Mediterrani. Els refugis, sempre han estat la nostra segona casa i en la travessa són imprescindibles. En Girbén ens avisa de la seva desaparició com a refugi de la Federació, i també ho llegim al blog del guarda, Alejandro Gamarra. Què ens està passant? No fa tants anys vam arribar a Restanca i no vam poder dormir enmig d'una tempesta perquè no teníem "reserva" (sempre hem estat federats). Està desapareixent la nostra muntanya, la de la recerca de l'experiència i el coneixement en mans dels esportistes i els negociants, hi podem fer res? Per què, encara avui, no s'ha legislat sobre la possessió de la muntanya?

Punt de fuga

Hi ha dos llocs al món on sóc feliç del tot, sense fissures, on la sensació de pertànyer a una altra vida és gairebé tàctil: fent travessa a la muntanya i al desert. Malauradament sembla que no és possible viure l'experiència tot l'any, si més no en la meva circumstància. El càlcul de la perspectiva sempre em va fascinar en les classes de dibuix, a la vida, poder viure en una d'aquestes perspectives, ni que sigui de tant en tant, i després en les imatges que els has robat, fan més amables els dies que falten per tornar a la recerca de nous punts de fuga.

A la fotografia el desert del Namib des de la clàssica Duna 45. La sorra del Namib té un to més vermell, però està ple de sorra groga que, segons diuen, arriba amb el vent del desert del Sàhara.

Conservant la memòria

 

Fa un parell o tres d'anys havia de passar vàries vegades a la setmana pel carrer Gran de Gràcia amunt, en direcció al CEF i no podia evitar aturar-me al davant d'aquest rètol, aleshores força malmès, de la cantonada amb el carrer del Montseny. Un dia, parlant-ne amb en Galderich, em va dir que, segurament, ja estava esborrat. Vaig anar-hi expressament, tement el pitjor, però malgrat que havien remodelat l'edifici, havien tingut cura de conservar l'anunci, símbol d'un temps pretèrit que fou. Vaig fer la foto amb el mòbil, perquè, per variar, m'havia descuidat la càmera.

Bon 2011!

Chau Doc, Vietnam, en el cor del Mekong, passejant per la vora del riu un vietnamita se'ns adreça, "voleu visitar el poblat flotant?", pactem el preu i ens hi avenim. La "Happy new year" no és una barca gaire espectacular, és com totes les que utilitzen els vietnamites per moure's pel riu, et preguntes quin miracle fa que funcionin aquestes "remaleïdes closques de nou que el vent faci estelles", però en aquestes alçades ja hi estem fets. Si més no és una excusa excel·lent per desitjar-vos un Feliç 2011!