Hi ha dos llocs al món on sóc feliç del tot, sense fissures, on la sensació de pertànyer a una altra vida és gairebé tàctil: fent travessa a la muntanya i al desert. Malauradament sembla que no és possible viure l'experiència tot l'any, si més no en la meva circumstància. El càlcul de la perspectiva sempre em va fascinar en les classes de dibuix, a la vida, poder viure en una d'aquestes perspectives, ni que sigui de tant en tant, i després en les imatges que els has robat, fan més amables els dies que falten per tornar a la recerca de nous punts de fuga.
2 comentaris:
És curiós com els paisatges amplis i sense demografia ens al·lucinen. Potser és la manca de persones allò que ens dona benestar?
A mi les persones no solen fer-me nosa, però els deserts, com les muntanyes, m'ajuden a trobar-me. Sé que és un tòpic, però no per això deixa de ser igualment cert :)
Publica un comentari a l'entrada