La indecisió està servida

Rua da Conga. Santiago de Compostela.

El llum de l'estiu

Res a veure ...

amb l'anterior entrada. Però és que quan et mous pel món amb una càmera acabes tirant a tort i a dret, moltes vegades per avorriment inclús. A Windhoek, dalt del camió, mentre esperàvem que tornessin els que havien anat a comprar queviures, a part de saludar a tothom que passava i ens saludava - Guten morgen madam - i nosaltres - guten, guten, ei, això no és alemany? - fotografiàvem "coses" i sempre, acabes trobant un bon motiu per fer l'acudit fàcil. Però és que això ja ho tenen les llengües, t'ho posen al punt.

Imagino que, per estalviar-nos aquestes gracietes, en les nostres matrícules no hi ha vocals. I és que, francament, no em veig portant aquesta matrícula. Massa fàcil l'acudit, ai.

L'aigua, font de mort, font de vida

Més amunt de Sa pa, en els poblats de les muntanyes de la província de Lao Cai, els H'mong viuen del conreu d'arròs i del blat de moro. Tanmateix hi ha una cosa que manca arreu: la llenya. Després de caminar una vintena de quilòmetres, te n'adones que només has travessat boscos de bambú, ni un sol arbre, tots han desaparescut després de segles de poblament. Aquella nit, mentre dormim sota la mosquitera en el refugi de la muntanya, escoltem com el cel s'està buidant, no plou pas, l'aigua cau a cubells. A Sa pa, on vam pernoctar el dia abans, cauran tres cases i l'hotel que ens guarda l'equipatge quedarà negat, sortosament les nostres bosses, no utilitzem maletes, són impermeables.

En aquests aiguats el riu s'engreixa molt, es desborda i pot fer malvestats, però també desenterra velles arrels d'arbres ja desapareguts, llenya bona que cal "pescar" en un exercici de perícia i risc innegables.

Conservant la memòria

 

Fa un parell o tres d'anys havia de passar vàries vegades a la setmana pel carrer Gran de Gràcia amunt, en direcció al CEF i no podia evitar aturar-me al davant d'aquest rètol, aleshores força malmès, de la cantonada amb el carrer del Montseny. Un dia, parlant-ne amb en Galderich, em va dir que, segurament, ja estava esborrat. Vaig anar-hi expressament, tement el pitjor, però malgrat que havien remodelat l'edifici, havien tingut cura de conservar l'anunci, símbol d'un temps pretèrit que fou. Vaig fer la foto amb el mòbil, perquè, per variar, m'havia descuidat la càmera.

Solucions "re-aprofitades"

Em sembla molt interessant aquest avís pels vianants en els passos zebra, tot un detall per part del consistori d'A Corunha (Galiza) ...

... i, per què no aprofitar-ho per reivindicar el que convingui? (cliqueu al damunt de la imatge per a ampliar-la)

Els escriptors de cartes

Plaza Mayor, Arequipa. "La ciudad blanca"

El "mouse"

Nens H'mong. Muntanyes de Sa Pa. Frontera amb la Xina.

Tothom sap que els nens d'avui són uns experts en el maneig del ratolí. La cosa del disseny ja és tot una altra qüestió.

Faig tard!

Mmmmm ... quina hora és? ... ai! que faig tard!

Ah! no, que estic de pont, em llevaré quan soni el despertador.

Tanca la porta!

Els occidentals tenim uns costums que exportem on anem. Si hi ha una cosa que ens angoixi és un lavabo sense porta i això sempre té fàcil solució.

Nota: per si no s'observa bé, la "porta" es tracta d'una barra que es posa i es treu.

Tròpic de Capricorn. Bona diada!

Viatjant trobes detalls del pas dels "nostres" arreu del món. Al darrera del rètol del Tròpic de Capricorn, a Namíbia, vam trobar aquesta mostra.

Trista realitat

Jugar amb el significat de les paraules en una altra llengua sempre és una font d'acudits i bromes diverses. Quan vaig veure aquest camionet vaig pensar: "mira! està cansat i ho anuncia". La broma va ser més interessant quan el guia ens va fer saber que "Canh sat" és el cos de policia vietnamita. Vaig pensar que el més normal, tal i com conduien, no era que es diguessin "canh sat", sinó fins i tot es podrien dir "re benh tat".

Montserrat: quina poca gràcia que fa segons com!

Si cliqueu al damunt podreu engrandir la imatge

La muntanya de Montserrat anirà caient per aquí, tot i que sé que no és cap originalitat, però la tenim a costat de casa o sigui que és el més natural que l'haguem fotografiat del dret i del revès.

Hi ha fotografies que, sense ser tècnicament acceptables, m'interessen per l'instant que capten. Són aquelles fotografies que abans llençàvem i que ara solem esborrar de la memòria del disc dur. Jo això no ho faig, que per a mi la fotografia té un sentit màgic incontestable, per la mateixa raó em costa molt deixar-me'n fer. No fos cas que em prenguessin l'ànima.

Sempre m'he preguntat  si seria capaç de suportar fer una feina com la que fa el noi de la foto. Imagino que si, però molt distret no sembla pas el conductor del Funicular de Sant Joan, per tant li atorguem l'honor de ser l'inaugurador de l'etiqueta.