 |
| Després de fer el Paso de Tebarrai, camí de Panticosa |
Ahir vaig estar trescant per la muntanya durant cinc hores i vaig reviure la felicitat que em suposa aquesta activitat. El món s'enfonsa? No ho sé, però ahir vaig reviure sensacions com aquesta, del paso de Tebarrai, en un dia llarg i esgotador, però productor d'una enorme felicitat. Hi contribueix el pensament que aquest any tornem a prendre la motxilla. Voleu trobar-me, i trobar-me somrient? Busqueu-me per la muntanya, allí la natura mana i tu ets l'espectadora privilegiada, vas on ella et permet i tornes si ella vol.
4 comentaris:
Tretze anys tenia quan vaig fer el Tebarrai...
Diguem que la gràcia del pas és que a l'altre costat del ibón s'alcen els Infiernos.
Recordo que llavors lluïen una vistosa glacera que el sol ja ha fos.
Una fotografia encaixada curiosa que reflecteix l'amplitud del paisatge.
És realment una bona foto. La trobo molt ben triada pel que fa a la perspectiva. De totes formes, el millor és el peu de foto, ple d'esperança que li has posat
Disculpeu, vaig una mica tard ja ho sé, però ara es temporada d'emergir i submergir-me en això dels blogs.
Girbén se'n veuen traces de la gelera, fa tristor veure-les desaparegudes, el símbol d'un mon que fou, mític i perillós. Ara ja t'ensopegues massa ... tot.
Galderich el dia abans havia plogut tot el que es pot ploure, veníem de l'altra banda (l'esquerra) i pujar el pas, amb la motxilla ben carregada, amb la mullena, va ser una mica ... enervant? La veritat és que, en aquests instants, em regalava una presa de xocolata i m'auto-tustava el cap dient: "ho has fet molt bé Montserrat, molt i molt rebé, no t'has matat" ;)
Eduard Ariza digues-li l'efecte de la serotonina, digues-li que sóc absolutament feliç passant dies i dies trescant per aquests móns de déu :) La veritat és que sóc de bon conformar, a mi em portes a les antípodes o als Pirineus i m'ho passo pipa sempre :)
Publica un comentari a l'entrada