Sóc una dona que fa fotos d'un home que fa fotos i que no suporta viure al darrera d'una càmera, o sigui que no espereu pas un blog de fotografia d'exhibició, ni grans interpretacions de la realitat. Aquí només s'hi veurà allò que em digui alguna cosa a mi mateixa i que tingui ganes de compartir.
És lamentable que això passi, però encara trobo pitjor que molts turistes no els importi. No sé si mai en un vitge heu vist aquest perfil de gent odiosa que li agrada estar tranquil·la veient el lloco oblidante-se la misèria del país.
Sort en tenim Olga de les ninetes blaves de cel blau, són l'única esperança de tants i tants països del món. Malgrat que n'hi hagi tants d'animals entestats en estripar-los la vida i els somnis.
Eduard Ariza la gent que va pel món només volent veure postals hi és, i és inevitable. Viatjar, avui, és un ofici que et duu a moltes contradiccions i angoixes. D'una banda et sembla terrible el fet d'anar allà, a "mirar", per l'altra veus que sense els diners que tu aportes molta gent no se'n sortiria. Cal trobar l'espai de cadascú i sempre hi haurà prsonatges morbosos, però sempre pots trobar l'oportunitat que el viatge et viatgi a tu mateix i puguis aprendre a créixer una mica més cada vegada.
Galderich al darrera d'aquesta filferrada hi havia la nena intentant vendre'ns un jackfruit, també hi havia mares que per commoure'ns ens ensenyaven els seus fills fruit de la influència del gas taronja. Era una terrible galeria de monstres udolants. Imaginar la vida d'aquesta criatura, bella i delicada, al costat de la desesperació de les mares i els éssers humans que ens mostraven, fa posar malalt.
estic intentant i intentant traduïr el història del Kalevala que m'has donat al comentari, el segona aquí:) Però no puc fer, és un Word, estic zero amb programs d'ordenador.. Google Traductor no fonciona i no puc copiar aquest text, perquè.. la dona vella de Finlàndia molt interessada.
9 comentaris:
De terres llunyanes arriba la imatge: s'ha de captar. Cal clavar un filat de punxes per preservar la nineta, blava de cel blau.
És lamentable que això passi, però encara trobo pitjor que molts turistes no els importi. No sé si mai en un vitge heu vist aquest perfil de gent odiosa que li agrada estar tranquil·la veient el lloco oblidante-se la misèria del país.
Uf, aquestes filferrades són impressionants. Recordo filferros així en èpoques de la guerra freda i em van glaçar el cor... com en aquesta imatge!
Sort en tenim Olga de les ninetes blaves de cel blau, són l'única esperança de tants i tants països del món. Malgrat que n'hi hagi tants d'animals entestats en estripar-los la vida i els somnis.
Eduard Ariza la gent que va pel món només volent veure postals hi és, i és inevitable. Viatjar, avui, és un ofici que et duu a moltes contradiccions i angoixes. D'una banda et sembla terrible el fet d'anar allà, a "mirar", per l'altra veus que sense els diners que tu aportes molta gent no se'n sortiria. Cal trobar l'espai de cadascú i sempre hi haurà prsonatges morbosos, però sempre pots trobar l'oportunitat que el viatge et viatgi a tu mateix i puguis aprendre a créixer una mica més cada vegada.
Galderich al darrera d'aquesta filferrada hi havia la nena intentant vendre'ns un jackfruit, també hi havia mares que per commoure'ns ens ensenyaven els seus fills fruit de la influència del gas taronja. Era una terrible galeria de monstres udolants. Imaginar la vida d'aquesta criatura, bella i delicada, al costat de la desesperació de les mares i els éssers humans que ens mostraven, fa posar malalt.
quina carona més dolça... hi ha gent que no te cor.
Preciosas y conmovedoras fotos.
Muy interesante.
... i els turistes no la molesten.
estic intentant i intentant traduïr el història del Kalevala que m'has donat al comentari, el segona aquí:) Però no puc fer, és un Word, estic zero amb programs d'ordenador.. Google Traductor no fonciona i no puc copiar aquest text, perquè.. la dona vella de Finlàndia molt interessada.
és una foto fantàstica, molt bé captada. M'encantaria viatgar a Vietnam un dia! Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada