Grafits

Tarragona, Rambla Vella, cap al vespre, un solar sense asfaltar on aparquen uns quants cotxes, la fortuna de dur un telèfon mòbil. Art efímer, potser aquesta és la gràcia.

Res a veure ...

amb l'anterior entrada. Però és que quan et mous pel món amb una càmera acabes tirant a tort i a dret, moltes vegades per avorriment inclús. A Windhoek, dalt del camió, mentre esperàvem que tornessin els que havien anat a comprar queviures, a part de saludar a tothom que passava i ens saludava - Guten morgen madam - i nosaltres - guten, guten, ei, això no és alemany? - fotografiàvem "coses" i sempre, acabes trobant un bon motiu per fer l'acudit fàcil. Però és que això ja ho tenen les llengües, t'ho posen al punt.

Imagino que, per estalviar-nos aquestes gracietes, en les nostres matrícules no hi ha vocals. I és que, francament, no em veig portant aquesta matrícula. Massa fàcil l'acudit, ai.

Somnis d'Àfrica

Guepards barallant-se per una presa. Namíbia.

Viatjar et fa viure en un estat d'enyorament perpetu, sobretot pels que som amants del moviment continuu. Sabia que no havia d'anar a l'Àfrica, perquè em doldria no haver-m'hi quedat. I les fotos no em consolen, només em fan sentir pessigolles als peus, amb ganes de prendre el sac i la tenda i tornar al continent original, a sentir el batec de la vida. Un altre any sense Àfrica, un altre any enyorant.

Llum, més llum! (II)

Ara, més que mai.

Llum, més llum!

Ha Noi

Ens en cal tanta!

No molestin els turistes

Hiển Nhân, Hue (Vietnam) 2010

Fons de pantalla

Namib

Aquests dies són plens d'estrès i feina pels que ens dediquem a la cosa de la comptabilitat i la fiscalitat. Per tant, res millor, per a mi, que el desert. Diguem que em poso de fons de pantalla un dels llocs on em sento més fascinada i el dedico a tots i totes els que, aquests dies, contemplem com la resta passa les vacances alegrement.

Sempre trobaràs un motiu

Dona "uro". Llac Titicaca.

... per somriure, mentre els dits no paren de teixir.

No hi trobaràs mai ningú amb les mans quietes.

L'aigua, font de mort, font de vida

Més amunt de Sa pa, en els poblats de les muntanyes de la província de Lao Cai, els H'mong viuen del conreu d'arròs i del blat de moro. Tanmateix hi ha una cosa que manca arreu: la llenya. Després de caminar una vintena de quilòmetres, te n'adones que només has travessat boscos de bambú, ni un sol arbre, tots han desaparescut després de segles de poblament. Aquella nit, mentre dormim sota la mosquitera en el refugi de la muntanya, escoltem com el cel s'està buidant, no plou pas, l'aigua cau a cubells. A Sa pa, on vam pernoctar el dia abans, cauran tres cases i l'hotel que ens guarda l'equipatge quedarà negat, sortosament les nostres bosses, no utilitzem maletes, són impermeables.

En aquests aiguats el riu s'engreixa molt, es desborda i pot fer malvestats, però també desenterra velles arrels d'arbres ja desapareguts, llenya bona que cal "pescar" en un exercici de perícia i risc innegables.

I és que, malgrat tot, fa sol

Després de fer el Paso de Tebarrai, camí de Panticosa

Ahir vaig estar trescant per la muntanya durant cinc hores i vaig reviure la felicitat que em suposa aquesta activitat. El món s'enfonsa? No ho sé, però ahir vaig reviure sensacions com aquesta, del paso de Tebarrai, en un dia llarg i esgotador, però productor d'una enorme felicitat. Hi contribueix el pensament que aquest any tornem a prendre la motxilla. Voleu trobar-me, i trobar-me somrient? Busqueu-me per la muntanya, allí la natura mana i tu ets l'espectadora privilegiada, vas on ella et permet i tornes si ella vol.