Llàstima que dalt de la Tour Eiffel hom no pugui treure el cap i mirar avall. Sembla ser que hi havia massa gent que se sentia temptada d'arribar a baix més depressa del compte. Sortosament les càmeres petites i les mans poden passar enmig de les reixes.
4 comentaris:
En aquests moments és on s'agraeix que les càmeres tinguin un cordill que les lligui al seu propietari... sobretot si estas a baix!
Estic amb en Galderich. Sempre pateixo per la càmera!
Deu n'hi do, si només de veure la foto ja sents una mica d'atracció al buit, no m'estranya gaire les temptacions suicides dels turistes en viu i en directe.
Galderich i rits ja teniu raó ja :) però qui no s'arrisca no pisca ;)
Jota hola! :) si, sembla que va arribar a ser un "esport", llàstima, perquè pels que no el volem practicar la sensació amb o sense gàbia és substancialment diferent. He mirat el teu blog i he quedat fascinada! No sé com qualificar-te, grafiter, poeta-vàndal? ;) en tot cas: molt interessat :)
Publica un comentari a l'entrada