Guepards barallant-se per una presa. Namíbia. |
Viatjar et fa viure en un estat d'enyorament perpetu, sobretot pels que som amants del moviment continuu. Sabia que no havia d'anar a l'Àfrica, perquè em doldria no haver-m'hi quedat. I les fotos no em consolen, només em fan sentir pessigolles als peus, amb ganes de prendre el sac i la tenda i tornar al continent original, a sentir el batec de la vida. Un altre any sense Àfrica, un altre any enyorant.
6 comentaris:
Ep, és bona aquesta!
oi? :) i sense reixes enmig :)
En nen és molt de bestioles. No es deixa perdre cap documental i m'ha fet gràcia la foto ja que sempre diu que els guepards (els més ràpids del món, bla-bla-bla) són els seus animals preferits.
Jo no sóc massa d'animals i, potser per això, no tinc la curiositat picada per anar-hi. Em temo que ell, a poc que pugui, hi voldrà anar.
Realment continent africà té alguna cosa super autèntica que enamora...
Clidice tens faceebook?
òscar a veure, doncs, si munto alguna cosa amb les fotos de bestioles pel teu nen :) i mira, saps que és el que em va tenir hores embadalida a l'Àfrica? els arbres! bé, i el desert; bé, i la selva; bé, i la sabana; bé, i els poblats; bé, i els rius; bé, i les cascades; però sobretot els arbres. Amb els baobabs flipes en colors! i les acàcies i ... ;)
rokins hi ha una part del nostre mite, la veritat, sobretot pels que hem crescut amb els nyús creuant els rius a TV2 i després al 33. I si, tinc facebook, Montserrat Vilardosa :)
Tens una col·lecció de fotos que sincerament fa enveja. Jo veient aquests gepards (són gepards no?) penso en moltes coses, des de la bellesa innata del món animal fins a les analogies que hi podem trobar entre aquesta imatge i les baralles humanes.
Publica un comentari a l'entrada